dijous, 26 de setembre del 2013

Cantar davant les màquines

 

Avui comencem acadèmics. Em sembla que estic en condicions d’establir categories. He vist assajar Oriol Broggi, David Selvas o Julio Manrique, tots ells tenen en comú venir de la interpretació, o haver interpretat molt. Tots ells més que dirigir, acompanyen. El Norbert Martínez pertany a la categoria.

Quan arribo a l’assaig m’instal·lo en el “meu racó”. Ells ja fa estona que treballen, Gemma, Tàtels, Mar i Norbert. Els quatre són al mig d’un debat. Hi ha esculls en els rols de la Tàtels i ella se’n fa responsable. Però la Gemma intervé, si cal tocar el text el toca. No hi ha massa dramaturgs disposats a reescriure la seva pròpia obra.

Arthur Miller, per exemple. Ell sortia del seu estudi amb l’obra “absolutament acabada”, i si alguna cosa no funcionava, no podia ser conseqüència de la seva escriptura. Però això del teatre no és una empresa individual. I, en darrer terme, absolutament tot i tothom és en mans de l’actor. El vanitós Miller ho reconeix de manera implícita amb l’emocionant relat d’un episodi del primer muntatge de La mort d’un viatjant a Time bends, les seves memòries, publicades aquí amb el títol Vueltas al tiempo.

1948, dirigeix Elia Kazan, protagonitza Lee J. Cob, es porten dotze dies d’assaig i Kazan i Miller ja s’han dit de tot, la cosa no marxa. Però aquell dia assajant una escena, Lee s’aixeca de la cadira del dormitori es dirigeix a la seva dona i diu la seva rèplica “No, ara hi ha més gent...Hi ha més gent!”, i en gesticular en direcció al decorat nu on hi havia d’haver una finestra, “va fer que en el meu cap es representés un bloc de vivendes, i l’aire, ple abans dels aromes de la terra, es va omplir de l’olor ranci de les cuines, i va començar a moure’s amb por, amb un realisme tan sinistre que vaig sentir en el pit un pes insuportable”. Miller descriu la mirada clavada a l’escenari de l’agent de premsa, dels elèctrics, el somriure satisfet de Kazan amb les mans al cap...Lee J. Cob ho havia aconseguit, era Willy Loman. Havia fixat aquell personatge amb el que s’identificarien una generació sencera de nord-americans.

El Norbert ha provocat el debat a partir de les notes recollides en una Moleskine gran i flexible que doblega pel mig i sosté amb una mà, mentre utilitza l’altre per defensar el seu discurs. Acaba el seu argument amb la frase “en aquesta escena menys és més”. A mi em sembla que és una sentència fonamental en aquest projecte.

L''Ada (Gemma Brió) diu,

“(...) El meu nen ha estat 6 dies sense l’escalfor de la peça que li faltava i jo també soc una peça de puzle perduda que per fi s’ha encaixat...”

Però després ha de continuar, dins la mateixa rèplica,  

“Tot i així, amb el meu nen acoblat a mi, contra el meu pit, fosos tots dos en una sola persona, he de reconèixer que no el volia estimar massa, em feia ràbia que hagués trencat la pau de la nostra família, en Vicent, en Caïm i jo.”

Com ho representem?

Els nens desperten sentiments contradictoris als seus pares en condicions de “normalitat”, com no ho haurien de fer en condicions “d’excepcionalitat”?

Avui crec que m’he situat fora de l’esfera. Dins l’esfera hi són ells quatre. Així observo sense intervenir. Però no puc passar desapercebut del tot. La Tàtels em dedica de tant en tant una mirada de reüll. Per això m’esforço en la neutralitat del meu rostre.

Són escenes on es mostren amb tota la seva brutalitat la fredor de la tecnologia mèdica i la voluntat d’escalfor humana. Els números d’una pantalla mostren la capacitat de respirar de l’infant. “Cal estimular”, diuen els metges, per això la mare canta al nen un cha-cha-cha  dolç, “cachito, cachito, cachito mío” i quan les xifres van avall, canta des de la contundència d’un himne. “Et dius Llibert i has vingut per canviar el món”...

“Amunt, els pàries de la terra,
amunt, els qui pateixen fam!
(...) És la lluita darrera,
unim-nos i demà
la Internacional
serà el gènere humà.”
 
Tal vegada el programa polític d’en Llibert comença en aquesta sala d’assaig.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada